La velocitat en l'execució dels traços i dels moviments que dibuixa l'artista en el moment de la creació (és a dir, l'exposició ràpida de la melodia i del ritme continguts en alguna part de l'obra d'art) pot esdevenir un recurs expressiu molt impactant, sobretot quan aquesta velocitat contrasta amb la "calma" d'altres parts o altres elements de la mateixa composició. Això resulta fonamental en el camp de la música o de la dansa (com podeu observar en el segon vídeo que hem triat per a aquesta entrada).
Sovint, però, la velocitat no és pas un recurs expressiu ni una tècnica gestual que fa servir l'artista per a aconseguir algún efecte, sinó que és el tema de l'obra d'art o del producte visual que hom crea. En aquest cas l'artista ha de representar la sensació de la velocitat:
Sovint, però, la velocitat no és pas un recurs expressiu ni una tècnica gestual que fa servir l'artista per a aconseguir algún efecte, sinó que és el tema de l'obra d'art o del producte visual que hom crea. En aquest cas l'artista ha de representar la sensació de la velocitat:
 |
| Giacomo Balla, Velocitat abstracta, 1913 |
Els artistes del "moviment futurista" van experimentar abastament en aquesta direcció, i moltes de les seves obres han esdevingut exemples clàssics d'aquesta recerca. La repetició de formes seriades, la descomposició dels contorns habituals de les coses visibles, l'aparició d'elements lineals paral·lels o progressius que travessen tota la imatge..., són alguns dels fruits d'aquesta investigació plàstica.
Aquests músics solen practicar uns estils musicals de vegades una mica estranys, com ara el jazz-fussió, el rock progressiu, etc. Vegeu-ne un exemple, si voleu, a l'adreça: https://youtu.be/8_TjI_g1cz8 o també a https://youtu.be/UhHhLCl2_mI
Altres vegades l'expressió artística no busca la velocitat dels traços i dels moviments, sinó què es fixa en la diversitat de matisos.
Altres vegades l'expressió artística no busca la velocitat dels traços i dels moviments, sinó què es fixa en la diversitat de matisos.
